“Quan s’acabaran els dubtes sobre l’aportació de la ceràmica a la història de la humanitat? Quan es reconeixerà la nostra dilatada història i l’enorme calat de les nostres senyals d’identitat? Però resulta que a més d’història tenim un portentós present ple de creativitat, que ens garanteix un futur prometedor”
Antonio Vivas Zamorano; crític d’art. Director i editor de la revista “Cerámica”.

Un món intens de suavitat
Giral, Maria Dolors; historiadora de l’art, exdirectora del Museu de Ceràmica de Barcelona
«Un món intens de suavitat»
A: 1a Biennal de Ceràmica d’El Vendrell (catàleg exposició). El Vendrell, 2002

La Rosa és una dona molt tranquil·la. Traspasa serenitat. Parla a poc a poc i en veu baixa. Això fa que al començament costi una mica d’encetar la conversa. Després, però, és molt amable, encara que de forma continguda, com si no volgués molestar. Sembla com si s’hagués de trencar un tel que separa l’exterior del seu ésser profund.

El seu taller, a la mesura de la mestressa, està perfectament ordenat, cada cosa al seu lloc, perfectament etiquetat i organitzat i alhora molt viscut i gens sofisticat; tot són materials de recuperació que han trobat el seu lloc molt naturalment: els pots de cola-cao contenen els esmalts i vernissos; les caixes de fruites, decorades, són els calaixos d’una calaixera feta d’un antic verdurer i ara serveixen per guardar llapis, gomes, guixos, etc. per a les classes que fa en aquest taller. Es veu perfectament que són estris, eines i materials que es fan servir sovint i que tornen a lloc un cop acabada la feina, perquè ella no sols és ordenada, sinó que ha sabut transmetre aquest hàbit de treball, tan necessari per a una bona convivència, i que es fa imprescindible quan són diversos els qui treballen en un mateix taller. En una prestatgeria, cada alumne té el seu tros, ben retolat, amb els treballs a mig fer. No cal dir que els seus propis treballs son també al seu lloc.

Aquesta primera disquisició pot semblar gratuïta, però per a mi no ho és. Explica perfectament la impressió que fa la Rosa, la seva manera de treba-llar i per tant també la seva obra que, com el seu taller, és producte de la seva manera de ser i de sentir.

Qui no hagi estat mai al seu taller rebrà les impressions que li trasmetran les peces ja acabades. Segurament seran les mateixes que es dedueixen de l’observació més des de dins. Però per mi ha estat decisiu, per al conei-xement de l’obra de Rosa Cortiella, aquest contacte compassat amb el seu món de creació.

Rosa Cortiella té ja prou temps de creació per tenir configurat clarament el seu estil. Podríem dir que està ja en el moment en què es fa possible no buscar sinó trobar. Naturalment, penso que aquest estil, aquesta manera seva de fer, la que dóna lloc a les seves creacions, amb el temps anirà sofrint variacions i evolucionant, però segur que a través de l’obra podrà seguir-se el fil de la seva personalitat i de la seva creativitat única, personal i intransferible.

Rosa Cortiella estudià ceràmica a l’Escola Forma de Barcelona. Al mateix temps, trobant a faltar una formació bàsica i artística, i també fruit de la seva necessitat d’aprofundir en la línia escollida, va començar a estudiar escultura a l’Escola del Treball, o sigui, l’Escola d’Arts i Oficis de la Diputació de Barcelona. Allí compartia les classes teòriques (dibuix, projectes, disseny…) amb els alumnes de ceràmica, i tot i que es va matricular a escultura els anava seguint les passes. Per interès, feia pel seu compte els treballs i exercicis que els alumnes de ceràmica anaven fent en la seva assignatura d’especialitat, cosa que no solament l’enriquia, sinó que li permetia fer contínuament la comparació de les diferents possibilitats i copsar per ella mateixa el que cada una li podia donar en el futur i fins a quin punt eren diferents, iguals o compatibles.

Un cop acabats aquests estudis, al cap de dos anys, trobant a faltar encara una base més general, es va matricular a la Facultat de Belles Arts, on es va llicenciar en l’especialitat de pintura. I mentrestant, seguia fent ceràmica al seu taller. L’interessava molt el color, la composició… facetes no prou conegudes per ella, i per això, per obrir-se encara més camins, es va matri-cular en l’especialitat de pintura. Així va poder no sols aprofundir en aquests aspectes, sinó també conèixer moltes noves tècniques i experimentar la disciplina mental que aquestes tècniques comporten. Això ha estat fonamental en la seva obra.

Aquesta formació variada per força ha de contribuir a la seriositat de l’obra de la Rosa. En ella res no és gratuït. Tot el que hi ha, i sobretot el que no hi ha, és volgut, buscat, no pas producte de l’atzar. Aquesta qualitat és la que dóna unitat a la seva obra. Això no vol pas dir que aquesta sigui l’única manera bona de treballar. Potser un altre artista ha de variar a tort i a dret per poder escollir. Però per a la Rosa sí que és la seva manera: producte d’un coneixement previ, d’una interiorització que, finalment, troba la seva sortida en la forma, en l’obra acabada.

Les obres, que he conegut en primer lloc a través de fotografies, i que corresponen a més de quinze anys de feina, presenten una sorprenent homogeneïtat d’intenció. Encara que diferents, i amb una evident evolució, s’hi rastreja una mateixa línia discursiva. La seva obra és com una línia sinuosa, amb petites incursions a banda i banda, com glorietes en un camí, però línia dreta al capdavall.

Una altra cara de la seva obra és la producció comercial. Són peces seriades, però també molt en la seva línia, una mica com si fossin resums o recapi-tulacions. La Rosa explica que li va costar força d’idear unes peces amb què s’hi trobés bé, no sentís traïda la seva idea i que al mateix temps fossin comercials. Ara ja ho té encarrilat. De fet, com la majoria de ceramistes, això, juntament amb les classes, és el que li permet de mantenir el taller i finançar la seva obra personal. Unes d’aquestes obres són peces molt senzilles amb decoracions puntuals, simples, de grafisme espontani, fetes amb llapis ceràmic. La majoria, bols de diverses mides i galbes. Uns plats quadrats, lleugerament còncaus amb el relleu de les rajoles de Barcelona, en un sol color, tènue. Poden servir com a plats, cendrers, buidabutxaques… I uns altres, decorats en un sol color més viu, fets col·locant un tros de paper estripat sobre la peça, pintant i retirant el paper.

Ara està treballant també en una sèrie pensada per a la commemoració de l’Any Gaudí. Es tracta de joies: collarets, arracades, penjolls, etc. que són com les seves obres grans. De fet, en veure-les a mig fer, vaig creure que es tractava de maquetes de peces més grans. Aquestes joies són un altre exponent de la seva trajectòria, sempre lineal.

Al seu taller hi ha moltes petites escultures, una de les seves facetes d’artista. I obres que està fent, en diversos estadis d’execució, com per anar-les veient, anar-les pensant i anar-les fent créixer de mica en mica. Totes són peces en les quals el més important, sens dubte, és la forma, una forma derivada d’una idea, que intenta mantenir incontaminada d’elements afegits com poden ser el color, la decoració o una textura massa evident. Li agrada molt el fang nu i les empremtes que es produeixen en treballar-lo. Durant un temps, sovint feia les peces a base de plaques de fang que anava engalzant i modificant, però ara ha deixat aquest sis-tema només per a les peces planes, i les de volum acostuma a formar-les pel sistema dels “xurros”, que deixa molt marcats o entrevistos. També vaig observar que, cada cop més, es decanta per fer obres més grans. Algunes són realitzades a partir de la superposició de diverses peces, i d’altres, formades com a conjunts, són realitzades a partir de diferents peces contrastades entre si que es complementen per les decoracions, les formes o els perfils, mantenint sempre, però, la sobrietat, el minimalisme decoratiu que caracteritza l’obra sencera.

L’obra guanyadora de la 1a Biennal de Ceràmica del Vendrell seria un clar exemple d’aquesta tendència: diverses peces que es lliguen en una mateixa idea i que, en aquest cas, hi graviten, sobre una base que només acompanya i centra. Peces simbòliques, planetes, que, obertes (bols, forma ceràmica per excel·lència), aquest cop formen un conjunt, Sistema planetari, suggeridor i secret alhora.

La llum i les ombres són també un altra de les evidents fascinacions que persegueix en la seva obra. Bé, més que això podríem dir que el que l’atreu és el contrast: el dins i el fora, la llum i l’ombra, el buit i el ple… Alhora, aquest mateix contrast li provoca una certa reticència, una certa por que es pugui acabar convertint en un efecte espectacular, efectista però sense contingut. Aquesta basarda es converteix així en un altre motiu més per treballar pausadament, rumiant molt el que vol fer.

Durant un temps la fascinació per les llums i les ombres la va dur a fer unes peces que es complementaven amb inclusions de fibra òptica. Aquesta fibra l’aplicava com punxes clavades en peces molt tancades i, d’aquesta manera, a través dels punts de llum de la fibra, ens comunicaven amb l’interior de la peça, amb la llum del seu interior secret. També l’interessa molt la serigrafia per a determinats efectes. És un camí que ja ha provat, però que encara ha d’acabar de desenvolupar. Per exemple, és molt interessant una doble peça en la qual, en una bola gairebé tancada i amb un forat a sobre, es pot veure l’interior, serigrafiat amb la referència de les accepcions de la paraula ull, tretes d’un diccionari: ulls clucs, tancar els ulls, clavar els ulls, tenir pa a l’ull, etc. L’altra peça té un mirall a dins i, mirant pel forat superior, el que es veu és l’ull de l’espectador. Sempre, el contrast de claror i foscor, de blanc i negre, d’obert i tancat, de dins i fora…

Rosa Cortiella ha assolit ja un bon nivell de maduresa; és innegablement una ceramista, amb tot el que això comporta quant a tècnica, sentiment, ofici i idea, i alhora, en les seves obres, i sobretot en el seu camí, hi podem apreciar un futur clar, probablement recte i sense marrades, seriós i responsable que, en bé de tots, esperem que es vagi acomplint sense defallença.

Reprenent la idea del començament quant a la conveniència d’impregnar-se de l’estil de cada artista per a la millor comprensió de la seva obra, podríem dir, com es fa en el món del cinema: “Silenci, estem rodant”, significant el respecte per l’obra creativa que avança. Només que en aquest cas l’ordre seria: “Silenci, la Rosa està treballant…”

Obra permanent