“Quan s’acabaran els dubtes sobre l’aportació de la ceràmica a la història de la humanitat? Quan es reconeixerà la nostra dilatada història i l’enorme calat de les nostres senyals d’identitat? Però resulta que a més d’història tenim un portentós present ple de creativitat, que ens garanteix un futur prometedor”
Antonio Vivas Zamorano; crític d’art. Director i editor de la revista “Cerámica”.

Revista Cerámica, número 90
Vivas Zamorano, Antonio; crític d’art, director i editor de la revista “Cerámica”
«Rosa Cortiella»
A: Cerámica, Madrid, 2004, número 90

A l’exposició «Cerca del límite» celebrada el pasat any en el marc de la fira «CERCO», vam poder apreciar una part important del que, si no és la nova narrativa espanyola, se li sembla bastant. En aquella mostra, al costat de Rosa Cortiella van estar Polo Rovira, Txaro Marañón, Manuela Torregrosa i Koro Martínez. Una exposició plena de frescor i, per què no dir-lo, bastant desimboltura. Si quedaven alguns lligams, aquests van quedar més que trencats.

Rosa Cortiella (Barcelona, 1965) té una sòlida formació forjada en els tres últims lustres a les escoles Forma, l’Escola d’Arts i Oficis de la Diputació de Barcelona, i, finalment, encara que no menys important, a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, on va estudiar pintura. Comencem a veure obres ceràmiques desde 1992, quan encara estudiava a la facultat, peces com «Creant un equilibri impossible», descripció d’una senzilla obra sense títol, que apuntava ja les seves maneres plàstiques, i en la qual barrejava ferro i ceràmica, contrastant cercles i línies en un espai elevat. A «Espina», un altre diàleg de materials (fusta i ceràmica), també de 1992, Rosa Cortiella avança en la seva fascinació amb l’equilibri entre dos mons, l’exterior i l’interior, d’aquí el subtíol d’aquesta obra: «Continent versus contingut». També d’aquesta época és l’obra «Arc II», subtitulada «Verticalitat continguda»: ferro i refractari en una composició molt equilibrada.

Rosa Cortiella utilitza amb soltesa les dicotomíes enfrontades: lum i ombra, dintre i fora, alt i baix, línia i cercle, que conformen uns enunciats expressius carregats de poesia. a mitjans dels noranta, la seva obra s’eleva en la seva verticalitat més totémica i arquitectònica. De 1995 són diverses obres dignes d’esment. Aquestes obres, sense títol, proclamen la seva intenció en els subtítols: «L’espai viscut», refractari i coure en clara referència arquitectònica; «Corporeïtat eteria», el negre de la argila enfront del blanc del bastidor i una ombra que deixa empremta; o «De l’arquitectura al símbol», refractari, ferro i paper solcant desafiadors l’espai en arrogant desplegament de força. Segons avança la seva progressió i facilitat de discursos plàstics, avança en complexitat la seva obra. A l’obra titulada «Una i mitja», de 1999, realitzada totalment en ceràmica, es potencia el joc dels contraris: blanc i negre, amb línies del color oposat; una constant que es convertirà en disertació a mida que avança la seva progressió.

Per aquesta época, a la fi dels noranta, es consolida l’ús de la fibra òptica en sèries com «Mira» o «Lagrimari». Aquest recurs plàstic culminarà en «Luciérnagas», possiblement l’obra més important de les realitzades amb l’element llumínic de la fibra òptica (vegi’s la portada de Revista CERÁMICA, nº 87). Amb o sense llum, la transparència dels filaments emergint (o, si es prefereix, creixent) de la peça dóna a aquestes obres una sensació de levitació, d’una força interior difícil d’explicar, però que, sens dubte, captiva a l’espectador.

A obres com «Instrument de pluja» (ferro, faiança, refractari i goma) es busca l’efecte que produeix la sonoritat del fang, com un instrument d’aigua, suggeridora obra d’una eloqüència clara.

A la sèrie d’obres «Artefacte» (faiança, refractari i ferro), la rotunditat i l’evocació es complementen i al·ludeixen a dibuixar a l’aire o contraposar formes oposades: un cop més, dos elements contrapossats, l’harmonia i el contrapunt.

«Sistema planetari» és una magnífica instal·lació que va guanyar el primer premi de la I Biennal de Ceràmica del Vendrell. Amb el subtítol de «Alteració de l’ordre, intercanvi de papers» es veu surar una composició de bols blancs sobre un escaquer multicolor. Estem ja en 2001 i es veu una esplèndida maduressa plàstica, sense titubejos i sense ombres de dubtes, ara tenim una retòrica plàstica nítida i eloqüent.

«Bosc encantat» (gres i òxids), de 2002, és, com indica el seu subtítol, un «paisatge de la memòria». Cilindres blancs per dins i ratllats per fora, en un mar de línies negres sobre un fons blanc. En essència, un insinuant bosc màgic on buscar l’empremta de l’home.

Finalment, cal destacar la complexa obra de 2002, «Bestiari», també exposada a l’últim «CERCO» de Saragossa per gaudiment dels amants de la ceràmica d’avantguarda. No és aquesta una instal·lació trencadora com a denúncia, però és que la bellessa existeix, i pot no ser transgressora política o socialment. Però la seva força expressiva se sent d’igual manera, sense artificis, sense trucs, sense trampa ni cartró, només una obra de ceràmica antològica.

Veure Exposició