“Quan s’acabaran els dubtes sobre l’aportació de la ceràmica a la història de la humanitat? Quan es reconeixerà la nostra dilatada història i l’enorme calat de les nostres senyals d’identitat? Però resulta que a més d’història tenim un portentós present ple de creativitat, que ens garanteix un futur prometedor”
Antonio Vivas Zamorano; crític d’art. Director i editor de la revista “Cerámica”.

Maestros de la cerámica y sus escuelas
Ratia, Alejandro; crític d’art, comisari d’exposicions
«La sinceritat del simulacre»
A: Mestres de la ceràmica i les seves escoles: Àngel Garraza (catàleg exposició). Saragossa, 2012

Maria Antònia Casanovas, que coneix molt bé a Rosa Cortiella, la defineix com a polifacètica, inquieta i curiosa. “Mitjançant la transgressió –ens diu d’ella– i, sense allunyar-se mai de la tradició, conrea l’ambigüitat i l’equívoc”. També cita la seva obsessió pel color, que la condueix a l’ús de tonalitats “sempre noves”, “de vegades àcides i virolades, altres suaus i càlides”. Totes aquestes característiques es trobaven presents en “Reversibles”, el treball amb el qual va guanyar el primer premi de CERCO en 2006, un conjunt de tres peces d’aire pop i juganer, però que tancava reflexió profunda i sàvia sobre la pròpia ceràmica, els seus usos ancestrals i actuals, sobre les ambigüitats del còncau i el convex, l’interior i l’exterior. D’alguna manera, havia creat uns atuells rebels i impúdiques, que mostraven alegrement el seu interior.

Un altre dels autors que han escrit sobre Rosa Cortiella, Antonio Vivas, adverteix que l’evolució de la seva narrativa artística “és certament sorprenent, són obres de gran frescor que en alguns casos s’apropen a una clara desimboltura gairebé provocador, obres molt desinhibides”. Vivas destaca la multidisciplinaritat de les seves creacions, “on agafa els materials més diversos que, combinats amb els ceràmics, provoquen noves sensacions, estem parlant dels més destacats, vehicles de llum mitjançant fils de fibra òptica, ferro com el fidel amic del fang, fil de coure per al contrast de superfícies agrestes, la vivesa de color d’un arc de Sant Martí que ens dóna el seu ús dels colors acrílics i imatges fotogràfiques o serigràfique que donen una narració més detallada i intimista, per no parlar de l’ús de gomes, papers o metalls amb la fidel companyia de pastes de gres o fangs “chamotados”.

La hibridació i l’humor són importants per a Rosa Cortiella. En els seus projectes evita sempre la solemnitat, però l’evita tant com la trivialitat. La seva plàstica és d’una promíscua (i paradoxal) puresa. Com succeïa en “Reversibles”, tendeix a donar-los la volta tant a les formes com a les idees. Que el seu mitjà sigui la ceràmica no és anecdòtic. La ceràmica té el do de transformar-se, és la disciplina més proteïca. Pot adoptar qualsevol forma i simular qualsevol textura, qualitat que aprofita la indústria, sense cap prejudici. “Tens tota la raó” –em confessa– “en tant que m’encanta jugar amb l’espectador, enganyar als sentits, fer que peces rígides semblin toves, que tinguin moviment, que semblin dibuixos… que hi hagi oportunitat per a múltiples lectures… que puguin passejar entre les instal·lacions, que les puguin travessar: crec que l’art té aquesta capacitat meravellosa”. La seva preocupació pel receptor dels missatges, que es convertirà en actor o explorador en les seves exposicions, és alguna cosa que va fent-se cada vegada més important. Els seus muntatges, les seves instal·lacions acaben sent com una petita selva domesticada, o jardí salvatge on perdre’s i trobar el fil d’un sentit. “Si ho dónes tot fet, quin paper pot tenir l’espectador?”, es pregunta l’artista.

Les peces que aporta a aquesta col·lectiva tenen aquest sentit obert i multidisciplinari, intel·ligent i intrigant que la caracteritza. “Com a casa” (“No place like home”) juga, en primer lloc amb l’al·ludida confusió entre aparença i realitat, el tou del coixí o tamboret que se’ns ofereix és un simulacre (percepció tàctil transformada en icona). Però també ens parla de la tradició de les arts decoratives, de l’ornament com a esquema procliu a la propagació infinita, una sana humilitat ontològica que contrastaria amb la pretensió de singularitat d’un art suposadament seriós. La catifa fingida per la decoració en gres sobre herba artificial, perllongada en les aparences d’un mirall, parla d’un altre tipus d’art, que és ficció però ficció necessària i pràctica, que pots transportar com la nostàlgia de la llar, enfront de la idea inútil i categòrica de l’Art seriós.

No ens sorprendrà, vist el vist, que una altra de les propostes de Rosa Cortiella es tituli “Les aparences enganyen”. En una tradició que parteix del collage cubista i passa pel pop i pels materials sintètics de Richard Artschwager, se’ns presenta (de nou) una superfície d’herba simulada, reproduïda en vinil. Sobre aquest sòl de mentida hi ha unes pedres que també són de mentida, delicadament fingides en ceràmica. Astutament, l’artista ens enfronta a dues varietats de simulacre que, en termes sociològics i estètics són pols oposats. La primera és una imitació mecànica que es tendeix a menysprear, una imitació barata que només accepten nens i gents simples; la segona és una reproducció artesana que es cotitza, a priori, més que l’original, doncs aporta el valor afegit de la ceramista que l’ha fet amb les seves mans. Quant té d’autocrític, ho té aquest treball de poètic, doncs les pedres, en reproduir-se o, millor dit, en ser objecte de l’atenció d’un retratista, cobren vida.

“Ikebana” és una peça d’aparença simple i de grandària. No ens enganyem, o millor dit, deixem-nos enganyar per les seves aparences, novament. El primer que observem és que la peça està composta, que són diversos objectes en un. I un d’ells no és ceràmic, és un intrús, un maniquí articulat de fusta, dels quals s’usen per aprendre a dibuixar. El ramillet de formes que l’artista ha confeccionat no és, no obstant això, el fonamental, és només la matèria primera per fingir sobre la paret, amb l’ajuda d’un focus, una enorme ombra, que ens amenaça com un monstre, i on els diferents elements es confonen.

Com hem vist fins ara, els títols són part important de les obres de Rosa Cortiella. No perd l’oportunitat de jugar amb ells. El títol de l’última obra que comentaré, a diferència dels altres, és impossible d’entendre sense ajuda, doncs la seva clau és autobiogràfica. A Rosa Cortiella quan era nena, li feia més gràcia l’aigua amb gas que sense gas, cosa que no estranyarà donada la seva evolució artística, i a casa li deien que aquella li agradava perquè era un aigua amb forats. Els forats de l’aigua, “Els forats de l’aigua”, és una peça lírica. “Prenc aquest títol –explica–com a metàfora de tot el que representa la imaginació”. Aquesta imaginació voladora s’associa a les envejades ales dels animals. Poden ser de petits insectes, semblants a la fades dels contes. Encara que també les paraules poden examinar-se amb lupa i mostrar alguna cosa semblat a les escates o membranes: lletres. Sobre la paret es disposen cercles de superfície exquisida de maiòlica amb les seves imatges tatuades; un altre cercle es recolza en el sòl, com un element seminal. Amb un sentit novament optimista, Rosa Cortiella aprecia en el buit, en les bombolles de la superfície en blanc, l’excusa per a l’ensomni. Que les imatges siguin o be fragmentàries, o be repetitives –en forma d’esquema ornamental, com la seva garlanda de libèl·lules– ens condueix de nou al principi de pudor intel·ligent, a la fugida de l’ostentació (ostentació retòrica o sentimental) que caracteritza a aquesta artista.

Veure Exposició